dilluns, 14 de maig del 2012

La muralla romana de Lugo

La muralla romana de Lugo envolta el casc històric de la ciutat gallega de Lugo. L'antiga ciutat romana de Lucus Augustifundada per Paulo Fabio Màxim, en nom de l'emperador August, l'any 13 abans de Crist amb la finalitat d'annexionar, definitivament, el nord-oest de la península Ibèrica a l'Imperi romà va ser dotada d'un mur de defensa que ha perdurat, amb escasses reformes, fins a l'actualitat.
La muralla, amb una longitud de 2.266 metres, coronada per 85 poderoses torresdelimita el casc històric de la urbs gallega i ha passat de ser un obstacle per a la seva evolució i creixement a ser un monument integrat en l'estructura urbana i font de riquesa turística. Construïda com a separació i defensa s'ha transformat en un element integrador entre l'antiga Lucus i la que s'ha desenvolupat al seu voltant. Les seves deu portes realitzen la funció d'unir una part de la ciutat amb l'altra i el seu passeig de rondaadarve, s'ha tornat en un carrer més que és recorreguda pels vianants autòctons visitants.


dilluns, 7 de maig del 2012

El Panteó de Roma


El Panteó és un dels edificis de l'antiga Roma més ben conservats, construït originàriament com a temple dedicat a tots els déus, o més aviat a les set divinitats planetàries (el Sol, la Lluna, Venus,Saturn, Júpiter, Mercuri i Mart). En textos més moderns es troben sobretot Mart i Venus. Els romans l'anomenen popularment la Ritonna (la Rotonda), i d'aquí prové el nom de la plaça on s'aixeca.
L'edifici original el va fer construir l'any 27 aC el polític i general romà Marc Vipsani Agripa, amic i gendre d'August. Més tard, va patir un parell d'incendis fins que Adrià el va reconstruir totalment, alterant la seva estructura entre els anys 118 i 128.
La façana està formada per setze fines columnes fetes de granit egipci i la seva cúpula és un prodigi arquitectònic. Només hi existeix una entrada de llum, l'òcul situat a la part superior de la semiesfera. L'efecte de la llum que hi penetra ha captivat molts estudiosos.


dilluns, 26 de març del 2012

El mite d'Orfeu

Orfeu i Eurídice

El déu Apol·lo va regalar una lira al seu fill Orfeu quan aquest encara era un nen. De gran,
Orfeu es va convertir en poeta i músic, i tenia fama de ser el millor dels cantants. Tocava tan bé la lira que amansia als animals salvatges, i fins i tot els arbres s'inclinaven per poder lo escoltar.
Estava molt enamorat de la seva dona Eurídice, i eren molt feliços. Però un dia, passejant pel camp, Eurídice va trepitjar sense adonar-se'n una serp verinosa, que li va mossegar al peu. En morir la seva esposa, Orfeu va quedar tan desesperat que va decidir anar fins al més enllà a buscar-la.
El reialme dels morts està separat del dels vius per la llacuna Estígia, les aigües infernals de la qual només es poden travessar a bord d'una barca menada pel barquer Caront. Orfeu va demanar a Caront que el travessés a l'altre cantó, però aquest s'hi va negar perquè Orfeu estava viu, i ell només travessava als morts. Aleshores Orfeu va entonar un cant tan bell, que Caront va quedar encisat, i el va passar a l'altre cantó de la llacuna.
La porta d’entrada al reialme dels morts estava guardada pel Cèrber, un gos de tres caps, però gràcies a la seva música encantadora, Orfeu va aquietar al gos, que el va deixar passar. El rei i la reina del més enllà, Hades i Persèfone, també varen quedar meravellats de la música d’Orfeu, de manera que li van permetre que s’endugués a Eurídice de tornada al reialme dels vius, amb una condició: Orfeu no podria mirar-la fins que no haguessin sortit de nou al món exterior.
Orfeu va fer tot el camí de tornada sense mirar Eurídice, tal com estava establert. Però a última hora, quan havien arribat a la llacuna Estígia i estaven a punt de pujar a la barca de Caront, Orfeu va tenir por que Hades l’hagués enganyat, i va girar la vista per mirar-la. En aquell moment ella va desaparèixer per sempre més.
Desolat, Orfeu es dedicà a vagar pel món, lamentant-se de la seva pena, tocant cançons tristes amb la lira. Havia decidit que mai més no estaria amb cap altra dóna; però això va fer enfadar un grup d’elles, que sentint-se rebutjades, el varen matar. Afligit, el seu pare Apol·lo castiga les dones convertint-les en roures, i converteix la lira d’Orfeu en la constel·lació de la Lira.
El cos d'Orfeu va ser enterrat al peu del mont Olimp, on es diu que els rossinyols canten amb més dolçor que en cap altre indret.

dimarts, 13 de març del 2012

dilluns, 5 de març del 2012

La pedrera romana del Mèdol


La pedrera romana del Mèdol és una gran conca, de més de 200 metres de llargada i una amplada d'entre 10 i 40 metres, produïda per la constant extracció de pedra calcària (molt freqüent a la zona) en època romana per construir els edificis més importants de Tàrraco. Al centre de la pedrera s'alça una agulla de pedra no excavada. La seva gestió depèn del Museu d'Història de Tarragona.
El trasllat dels carreus a la ciutat es va realitzar a través de la Via Augusta, molt propera a la pedrera. Hom calcula que de la pedrera es van extreure, aproximadament, uns 50 mil metres cúbics de pedra.

Vil·la romana del Casale


La Vil·la romana del Casale és una vila romana situada prop de la vila Piazza Armerina, a la província d'Enna, al sud de Sicília. El 1997 va ser declarada Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO.
Va ser construïda a finals del segle III per Maximià, un dels tetrarques que va governar l'imperi entre 286 i 305. Es tracta de la seva segona residència, mai habitada permanentment. Va ser ocupada fins l'any 1160 que va ser devastada per un incendi i després va quedar sepultada per la pluja. L'any 1812 es redescobreix la propietat, una casa amb una superfície de 3500 m² distribuïts en diversos nivells. Però es va haver d'esperar fins el 1929 per restaurar el primer mosaic, acabant-se els treballs el 1954.

dilluns, 27 de febrer del 2012

                                                                      Eco i Narcís de Nicolas Poussin


Nicolas Poussin: va ser un pintor francès. El1624 arribà a Roma on estudia l'estatuària romana i s'influencià notablement dels pintors Rafael iTicià. El seu art es troba dins una estètica esteticista i classicista, i per això fa servir molts temes mitològics i històrics.




Eco i Narcístant donzelles com nois s'enamoraven de Narcís a causa de la seva bellesa, però ell rebutjava les seves insinuacions i era insensible als requeriments amorosos de les nimfes. La que més l'estimava era Eco, la qual havia disgustat Hera i per això aquesta l'havia condemnada a repetir les últimes paraules de tot allò que se li digués. Eco va ser, per tant, incapaç de parlar a Narcís del seu amor, però un dia, quan ell estava caminant pel bosc, va acabar apartant-se dels seus companys. Quan ell va preguntar <Hi ha algú aquí?>, Eco va respondre: <Aquí, aquí>. Incapaç de veure-la, amagada entre els arbres, Narcís li va cridar: <Vine!>. Després de respondre, <Vine, vine>, Eco va sortir d'entre els arbres amb els braços oberts. Narcís cruelment es va negar a acceptar el seu amor i la nimfa, desolada, es va ocultar en una cova i allí es va consumir fins que només va quedar la seva veu. Per a castigar Narcís, Nèmesi, la deessa de la venjança, va fer que s'enamorés de la seva pròpia imatge, reflectida a les aigües d'una font. En una contemplació absorta, incapaç d'apartar-se de la contemplació de la seva pròpia imatge, va acabar llençant-se dins les aigües. Al lloc on el seu cos havia caigut, va créixer una bella flor, que va fer honor al nom i la memòria de Narcís.

dilluns, 13 de febrer del 2012

Benvinguda

Hola bona gent,

Us convido a passar una estoneta al meu blog de llatí de 4t d'ESO on aniré penjant diversos articles sobre el món clàssic. Espero que us agradi :)
Fins molt aviat,

Elena.